NOTICIES DEL PRIORAT

14/01/07 – (El Punt) - L'Ajuntament de Falset va presentar ahir el projecte Grèfol, amb el qual vol crear una gran àrea de lleure al paratge natural que hi ha entre les ermites de Sant Gregori i Sant Cristòfol. La zona està inclosa en la Xarxa Natura 2000 i presenta elements d'interès històric, geològic, paisatgístic i de tradició popular. És una aposta més pel turisme rural de qualitat.
El projecte Grèfol neix amb la voluntat d'unificar i adequar tot el paratge natural que engloba les dues ermites. Això hauria de permetre que els visitants gaudeixin en un mateix espai de fàcil accés, al costat de la carretera N-420, d'un entorn que compta amb restes dels ibers, abrics paleolítics, importants zones de pas per als excursionistes i vistes privilegiades de diferents punts del Priorat i la Ribera d'Ebre.

------

15/01/07 – (El Punt) – D.O. Montsant: Cinc anys després d'haver-se creat, ja ha recorregut amb èxit un llarg camí i entra en la consolidació.
A recer de l'impressionant massís del Montsant, la vinya hi té una presència secular, però es pot dir que el novembre del 2001 la comarca del Priorat i les seves vinyes van enfilar un sender nou, amb la creació de la DO Montsant –fins aleshores, subzona Falset dins la DO Tarragona– que l'ha portat a ser considerada la denominació vitivinícola emergent a Catalunya. Vins intensos en color, sabor i aroma, i amb una excel·lent relació qualitat preu que els ha obert les taules de mig món i les de l'alta cuina catalana. Aquesta realitat la construeixen, dia a dia uns quaranta cellers, privats i modernitzades cooperatives.
Còdols, argiles i retalls de llicorella, espadats i planúries conformen el divers i a voltes accidentat paisatge de la DO Montsant. Un entorn idíl·lic de crepuscles cirera i cels estelats, adient no només per produir vi de primera qualitat, sinó per embolicar-lo a manera de targeta de forta identitat en un mercat mundial saturat de vins. Però l'enoturisme és la segona part d'aquesta història que fa almenys sis anys que es cou, treballada des d'una tradició mil·lenària. Catalunya és un país que es redescobreix, astorat, quan els forasters en proclamen les excel·lències. Ja va passar amb la veïna DOQ Priorat, la revolució pionera que ha ajudat a obrir camí en els mercats internacionals a la DO Montsant. «Som germans de sang, amb una història conjunta, però amb una orografia que ens divideix. Avui som dues realitats diferenciades», afirma el president de la DO Montsant, Jaume Domènech.
Mentre a la DOQ Priorat l'èxit ha atret inversors coneguts d'arreu i ha elevat els preus del sòl i del vi –alguns opinen que massa i tot– la Montsant manté, almenys de moment, l'equilibri. Miquel Compte, gerent de Laurona, apunta: «Aquí no veuràs ningú amb un Ferrari, perquè el teixit empresarial està format per cellers petits, familiars en molts casos, que treballen dur per la qualitat del vi.» L'esforç s'ha contagiat a tot el sector, i l'èxit de la denominació no l'han liderat en solitari els cellers privats com en altres zones. Entre les primeres que van apostar per la modernitat van ser cooperatives com ara les de Falset i Marçà, que es van fusionar per produir vins de qualitat, o la de Capçanes, que ha sabut diferenciar-se amb el vi caixer. No obstant això, inversions com la del cantant Joan M. Serrat «podrien fer molt, juntament amb la DO, perquè aquests vins consolidin el prestigi», opina Compte. La DO elaborarà un estudi dels sòls per aprofundir en la identitat de cada racó i saber què aporta cada terra als vins. Serà una altra eina a les mans d'enòlegs i comercialitzadors, que ajudi a millorar-ne la promoció.

------

15/01/06 – (Consell Comarcal del Priorat) - El Consell Comarcal del Priorat, a través de l’oficina de Joventut, organitza una sortida a la neu adreçada a tots els joves de la comarca. Sota el nom de “Lo Priorat esquia”, el Consell pretén afavorir la cohesió dels joves prioratins i potenciar la pràctica de l’activitat esportiva. La sortida es farà els dies 23, 24 i 25 de febrer. Divendres al vespre sortirà l’autobús cap a la casa de colònies Ridolaina, a 5 quilòmetres de Bellver de Cerdanya. L’endemà la matí es pujarà a les pistes de l’estació de Masella, on es passarà el dia. Diumenge els joves esquiaran fins al migdia i després s’iniciarà la tornada a casa.
Per a més informació, els joves es poden dirigir a l’Oficina de Joventut del Consell Comarcal. L’activitat també s’anunciarà a través de cartells a tots els pobles, falques publicitàries a Ràdio Falset i publicitat a la pàgina web de l’àrea de Joventut www.guaitajovepriorat.org.

------

15/01/07 – (El Punt) - El celler Laurona SA representa l'interès pel Montsant dels «descobridors» al món de la DOQ Priorat. René Barbier i l'important distribuïdor europeu Christopher Cannan, junt amb Joan Farreras, van veure el 1999 el gran potencial de l'aleshores subzona. «Els nous inversors han aportat molta energia, i han trobat la possibilitat de fer vins amb personalitat, llargs i amb força», diu Miquel Compte, el gerent. La qualitat-preu és «molt raonable i el mercat n'és sensible». Aquest celler de Falset elabora 67.000 ampolles dels vins Laurona i 6 Vinyes, i ha vist recompensat l'esforç. El 2002 i el 2006, el gurú mundial dels vins, Robert Parker, ha inclòs el Laurona entre els cent millors vins del planeta.

------

15/01/07 – (El Punt) - L'Ajuntament de Constantí ha recollit en un llibre, Històries de la història (Silva Editorial), els treballs premiats i seleccionats en els premis literaris Constantí 2006. Tots els treballs havien de proposar «històries de vida, cròniques antigues, recreacions històriques, opinions sobre successos de l'actualitat, narracions mitològiques a cavall entre la realitat i la ficció», segons explica Tomàs Molina, regidor de Cultura de Constantí, al pròleg del llibre.
En la categoria de joves (fins a 16 anys), va guanyar el treball titulat Los niños exiliados, de Quim Gonzàlez, de Falset.

------

15/01/07 – (El Punt) - No són nouvinguts en el món de la pagesia, perquè la família Vernet-Muntané fa generacions que es dedica a treballar la terra de Marçà. Però és el Roger, el fill que ha vist el futur en l'enologia, qui fa tres anys va empènyer per fer el salt de la producció de raïm per la cooperativa a destinar-ne una part a l'elaboració d'un vi propi, el Gènesi. Joan Salvador Vernet afirma que aquest vi reuneix «el toc del país, a partir de les vinyes velles d'entre setanta i vuitanta anys de garnatxa i carinyena autòctones» de la finca Vinyes d'Orió, que dibuixa una semblança a la constel·lació estel·lar, segons indica Vernet, gran aficionat a guaitar el cel però sense deixar mai de trepitjar la terra. Aquest vi de guarda, de què han sortit solament 5.000 ampolles, ha rebut un 88 sobre 100 punts a la Guia Penín, la més famosa a l'Estat espanyol. I tot i ser el primer any, ja s'ha obert mercat a Anglaterra, Bèlgica i Itàlia, on n'ha venut el 40%. Vernet considera: «El futur pels pagesos és reprendre el control del seu producte, com van fer amb les cooperatives els nostres avis.».

------

15/01/07 – (Tinet) - La Diputació de Tarragona ha realitzat a la comarca del Priorat les obres de reforç del ferm de la carretera TP-7402, de Porrera a la venta del Pubill, seguint la campanya del "Pla de millora de paviments del 2006" de la xarxa de carreteres que gestiona. L'obra executada ha suposat una inversió total de 415.087,15 euros.

Les obres, que han representat una gran millora ja que han inclòs l’arranjament d’un dels accessos al nucli urbà de Porrera, han consistit en la regularització de l’antic ferm, que estava en mal estat. Així doncs, s’ha estès una capa de 5,4 centímetres de gruix de mescla bituminosa en calent en la totalitat dels 7 metres d’amplada mitjana de calçada i dels 8.861 metres de longitud total, cosa que representa una quantitat total d’estesa de mescla bituminosa en calent de 7.758 tones. A més, el projecte ha inclòs la reposició de la senyalització horitzontal amb el pintat de 24.811 metres de longitud total de marca vial.

Les obres les han realitzat les empreses constructores Panasfalto, S.A. i Proseñal, S.L. i la seva direcció l’han portat a terme els Serveis Tècnics Territorials de la Diputació de Tarragona.

------

16/01/07 – (El Punt) - L'Ajuntament de Tarragona s'ha adherit a la petició dels alcaldes de Reus, Falset, Móra d'Ebre i Gandesa i les cambres de comerç de Reus i Tarragona perquè el traçat de l'autovia aragonesa, l'A-68, es faci desdoblant l'N-420, de manera que passi pel Camp de Tarragona i acabi a la capital. Així ho va acordar ahir la comissió de govern del consistori, basant-se en la «importància econòmica» que té per a aquestes comarques «una connexió amb el Baix Aragó». El tinent d'alcalde i portaveu del govern municipal, Joan Aregio, va argumentar que les deficiències en les infraestructures actuals són un «handicap», per exemple, per les instal·lacions portuàries de casa nostra: «El port de Tarragona no és el més l'utilitzat per l'Aragó perquè Barcelona hi està millor connectada». Aregio va explicar que està d'acord amb l'opció de bifurcar l'autovia a Gandesa (d'una banda, per l'N-420 i, de l'altra, per la C-43 i l'eix de l'Ebre), sempre que es prioritzi que la carretera desemboqui a Tarragona. Pel portaveu municipal, «és incontestable la necessitat que la carretera vingui cap aquí».

------

17/01/07 – (El Periódico) - Neus Català: "¿Per què la gent no protesta més avui?"
Supervivent del camp de concentració de Ravensbrück, republicana sense fissures, Neus Català (els Guiamets, 1915) es va diplomar en infermeria el 1937 i, quan les tropes de Franco van entrar a Barcelona, va travessar per la frontera 182 orfes de la colònia Negrín de Premià de Dalt. Es va enrolar a la resistència francesa, fins que un apotecari de Sarlat la va denunciar als nazis. La van transportar com a una bèstia fins a Ravensbrück, a prop de Berlín. Avui presideix amb l'empenta d'un tanc l'Amical de Ravensbrück.

--¿No hauria viscut millor sense el feixuc equipatge del record?
--¡No puc ni vull oblidar! Ho dec a les companyes que van morir a Ravensbrück.
--Un imperatiu moral.
--El dia que vam sortir del camp, el 5 de maig de 1945, vam prometre recordar-ho mentre visquéssim. Jo només vaig tenir la sort de no morir, però no hi ha nit que em fiqui al llit sense pensar en els deportats.
--Ravensbrück avui és un erm.
--Només en queda el Kommandantur, la presó i els forns. Si no fos pels supervivents, les seves famílies i molts demòcrates, ja haurien desfet tots els camps. No queda més remei que viure per explicar-ho. No hi ha fusell que faci callar la memòria.
--La història de la infàmia comença per a vostè el gener del 1944.
--Cap deportat ha pogut explicar què va sentir el primer dia. Era una cosa així com deixar el món i entrar a l'inframón. La primera setmana ja vaig veure morir vuit amigues.
--No tenia tuberculosi. Ser apta per a la feina la va salvar.
--Sí. Vam haver d'engrandir el llac Schwedt. Amb les mans trèiem el fang de l'aigua gelada i fèiem totxos. Per rendir més, a la infermeria ens posaven una injecció per no tenir la regla. Allà vaig passar dos mesos, fins que em van traslladar a Holleischen, un kommando de treball dependent de Flossenbürg, un camp d'extermini d'homes. Això va durar 14 mesos més. Vaig treballar en una fàbrica de bales antiaèries.
--Que vostè va sabotejar tant com va poder...
--Sí. Les màquines podien produir 10.000 unitats i no arribàvem ni a 5.000. Fèiem el possible per trencar les premses. Posàvem dues vegades la mateixa bala. Hi llançàvem oli de màquina, escopinades, mosques... Fer sabotatge de material bèl.lic era jugar-se la vida.
--Se la jugava quasi sense menjar.
--Ens donaven un brou on flotaven un parell de peles de nap i de patata. Però el pitjor era la humiliació. Jo em sentia lliure, però no suportava el que li deien a les meves companyes. Grolleries en alemany com ara "porqueria", "vaca histèrica", "truja"... A vegades tenia ganes de pegar- los, i d'altres, m'entraven ganes de riure, de ridículs que els veia.
--No ha rigut mai tant com a Ravensbrück, explica.
--És cert. El riure ens feia oblidar el que estàvem passant. Mai he dit tantes bestieses com allà. L'equilibri es mantenia amb la solidaritat. I fent cultura. Totes les nits explicàvem contes, cantàvem, ensenyàvem idiomes. Això representava la lluita i l'alegria. Jo entonava tangos de Carlos Gardel, que recordava de la meva joventut als Guiamets.
--Gardel contra la por.
--Totes en vam tenir. La mort era a tot arreu. Moltes morien de fam, de tifus, gasejades, devorades pels gossos, ofegades a les comunes, rebentades per injeccions de gasolina al cor. Senties un alè de mort a la nuca. Però s'havia de sobrepassar, tenir voluntat de viure.
--Devia ser increïble, el moment de l'alliberament.
--El camp estava minat i havien previst fer-lo volar cap al migdia. Uns partisans polonesos i txecs ens van alliberar a les 11.30. Van obligar el comandant de les SS a desactivar el mecanisme i el van afusellar a 50 metres, en una cuneta. Però jo no vaig sentir res.
--¿Com és possible?
--Els meus pares estaven a la resistència. El meu germà Lluís lluitava a les guerrilles espanyoles. No en sabia res del meu marit, Albert. No va ser fins a l'octubre quan em van portar la motxilla amb les cartes que jo li havia escrit. Havia mort, esgotat. I aleshores va començar la meva època com a refugiada política. No podia tornar a casa.
--Almenys va recuperar la dignitat, va poder dormir tranquil.la.
--¡Mai més he pogut dormir si no és amb l'ajuda de pastilles! Vaig perdre el son al camp.
--¿Seixanta anys així?
--Sí. L'únic positiu d'aquell infern és que vaig aprendre a ser més atenta, més prudent, més tolerant. Malgrat que em sento molt lligada a Catalunya, jo estimo la humanitat. Avui hi ha altres inferns com els que jo vaig viure. ¡La fam i la guerra per a algú que ha treballat per la igualtat i la llibertat són exasperants! ¿Per què no protesta més la gent?
--És una pregunta raonable.
--Potser és que està escrit en la condició humana, però jo no he comprès mai com una persona pot fer mal a una altra.
--Potser està feta d'un altre material, senyora Neus.
--¡Jo en sóc una més! Són les circumstàncies, filla. Es tracta de no abandonar l'esperit de combat.
--Vostè, que va estar a la cuina del PSUC, ¿encara creu en la política?
--¡És clar! Si no fem nosaltres la política, la faran els enemics. Tot i que jo li retrec una mica al Govern que encara s'ensenyi a les escoles la història dels franquistes. Això no pot ser.

------

17/01/07 – (El Periódico) - Entrevista con Lluís Llach. Empezó cuando Sartre repartía panfletos subido a un bidón. Y él logró que los alérgicos al franquismo abrazaran L'estaca como himno contra la tiranía. Ahora, tras 40 años de coherencia, dice que se va, pese a tener por delante la nominación al Goya por Salvador, un documental --Lluís Llach, la revolta permanent-- y la promoción del disco i. Se dedicará a vivir, mientras los vinos que cría en Porrera --Vall Llach y Embruix-- ganan prestigio.

--Le hacen candidato a Català del l'Any cuando anuncia que se va...
--Ja, ja. Yo tengo que pedir perdón a los que, en estos 40 años, han encontrado a Llach espantosamente aburrido. Estoy seguro de que serán los que dirán: "Osti, votémosle y que se vaya ya...".
--Es menos triste de lo que parece.
--Cuando veo la imitación que me hace Manel Lucas en Polònia, largando tediosos rollos en los recitales, me reconozco, ja, ja... En serio, me gusta mucho la conya. Pero el mío es un humor ampurdanés, a menudo muy mal comprendido en Barcelona. Parece muy hiriente, pero siempre permite una respuesta.
--Llach "no vol pondre cap més ou". Explique la razón verdadera.
--La toma de decisión es puramente estética. Yo tengo una relación muy peculiar con el público, que tozudamente me ha mantenido durante cuatro décadas, a contracorriente cultural, cuando no política o de la moda. La manera de decir "muchas gracias", la máxima representación de respeto hacia él, es acabar sin crisis creativas, ni de voz, ni de nada.
--Simplemente desaparecer.
--No tengo por qué hacer soportar a la gente mi decadencia. Los artistas tienen que cuestionarse constantemente por qué están sobre el escenario y hasta qué punto deben estar en él. Hace cinco años decidí dejarlo cuando estuviera muy bien. Tenía dos fechas para elegir. Al cumplir los 60 años o a los 40 de haber comenzado.
--Prefirió no demorar el asunto.
--Hasta en eso soy un malparit... Pensé: "En vez de irme por viejo, me voy porque me da la gana". Ahora entro en una edad muy bella, pero difícil para mantener este oficio.
--Menos mal. Algunos echaban la culpa a un cáncer de piel.
--¡Ah, no! Me van quitando unos pequeños botones de la nariz, pero de esto no me voy a morir. Yo tuve un susto muy grande en 1993. Incluso me pusieron un plazo de año y medio de vida y todo eso... Pero ya ve, aquí estoy.
--Las estaques, las itacas y ahora... ¿los embruixos?
--¡El vino me importa un pito! Lo que me importa del vino es la aventura humana que hay detrás.
--¿No se convertirá en la Angela Channing del Priorat?
--¡No hay ninguna posibilidad de que me haga aquellas permanentes! No. Yo espero tener la astucia o la suerte de aprender a vivir de una manera diferente. He sido una persona de dirección única, siempre haciendo de máquina del tren, muy monogámico en este aspecto. Y tengo ganas de adulterio, de perversión... En un sentido vital, ¿eh? Hay muchos placeres que inaugurar.
--Qué bien suena todo.
--Tampoco nos engañemos. El 25 de marzo, tras el recital de Verges, tendré un shock. He pedido a los amigos que tengan las almohadas preparadas. Pero pienso que hay cosas fundamentales que me han resultado difíciles, como la lectura, la conversación, el volver a cuestionar lo que he hecho. Estoy entrando en el tercer acto, nena. Y los terceros actos... Quiero vivirlo desde una serenidad personal. ¿Le hago una confesión?
--Por supuesto.
--Yo nunca he vivido para cantar.
--¿...?
--La vida es algo más que cantar, llorar, reír, follar. Desde que era pequeñito, no sé si por alguna influencia o por intuición, siempre pensé que si tenía el privilegio de cantar, era por la música. Y en música la ignorancia es un axioma de partida. Cuanto más sabes, más exacta tienes la medida de tu ignorancia. Así que la cosa ha consistido en no quedarme en una cajita, en no hacer 200 estaques. En este mundo industrial se acepta, pero yo no. El placer ha sido el aprendizaje. Y aun así, quizá siempre hice la misma canción.
--Siempre hablando de amor, de adiós, de muerte.
--No querría sonar pedante, pero un día le pregunté a Martí i Pol cómo se reconocía poeta. Él me dijo: "Yo me sé poeta porque lo importante del poema que he escrito es aquello que no he escrito". Pues yo no sé por qué hace 30 años escribí una canción que se titula Alè y que habla de cosas que entonces no me motivaban nada y que explica exactamente lo que estoy haciendo ahora. Yo iba escribiendo, y los temas salían.
--¿Ha salido la Catalunya que soñó?
--A mis amigos siempre les digo que nuestra obligación no solo es soñar, sino soñar muy bien, porque según la calidad de nuestros sueños será la calidad del futuro. Yo soñé una Catalunya que podría decidir lo que que- ría ser. Y creo que estoy a punto de verlo... Pero deberíamos mirarnos más a los ojos.
--¿Quién le ha mirado a usted mejor a los ojos?
--Uno de los momentos más orgiásticos que sufro es la mirada que me dedica mucha gente cuando acaba el recital. A veces estoy apocalípticamente cansado, y le suplico a mi mánager que apague las luces, pero veo esas caras y siento amor, deseo, ilusión, gratitud... Conmocionan esas miradas.

--  

Butlletí de NOTÍCIES DEL PRIORAT

Periòdicament us farem arribar notícies publicades a diferents mitjans de comunicació, relacionades amb el territori del
Priorat, els seus pobles i la seva gent.

Tanmateix, si teniu notícies, avisos o comunicats que penseu que poden ser d'interès general, ens les podeu enviar i ho inclourem en properes edicions del nostre butlletí.

Salutacions,

Ramon Pàmies
Editor del Butlletí de Notícies del Priorat

podeu veure algunes de les informacions anteriors a
www.priorat.info